Aquest cap de setmana ha sigut de moments de fer d'esponja de llibres, d'il·lustració, de networking, de tipografies i de fer el cafè amb amigues. Sovint passen mesos i entre una cosa i una altra sembla que costa estar al costat d'aquells que ens aguanten la xarrera i que també ens demanen una estona d'escolta, d'ànims i de consells pel dia a dia.
Després d'aquesta intro us voldria parlar d'una obra de teatre que vaig poder veure a la Sala Beckett el passat desembre. Es tracta d' UN REFUGI INDIE de Pau Miró: la veritat és que em va agaradar molt. Eren 6 històries curtes de 6 personatges que s'entrecreuaven al llarg de les estacions de l'any, en el paisatge de la ciutat. Entre mig de les interpretacions hi havia moments musicals, i la decoració d'ambient nòrdic i tot plegat tenia un no sé què que la feia especial. Em quedo però amb les paraules de Pau Miró:
“Quan vaig començar un refugi indie, volia escriure un conte trist perquè em sembla molt trista la situació actual, més concretament, el panorama que tenen els joves actualment el trobo força cru, sincerament. No paren de sentir que viuran per sota de les seves possibilitats... L’atur, l’encariment de la sanitat, l’educació i la cultura... Les perspectives no són gaire...
Però he canviat aquest clixé, precisament treballant amb ells, amb joves de vint-i-pocs anys, de veritat, tenen les idees molt clares, molts recursos a l’hora de solucionar problemes, molta imaginació i, per molt que les generacions anteriors vulguem complicar-los la vida, se’n sortiran, no ho tenen fàcil però tampoc impossible... Volia escriure un conte trist però al final no hi ha hagut manera, el sentit de l’humor, la ironia i la lleugeresa s’han imposat. Hauria d’haver començat per aquí, callant i escoltant els joves...”
Però he canviat aquest clixé, precisament treballant amb ells, amb joves de vint-i-pocs anys, de veritat, tenen les idees molt clares, molts recursos a l’hora de solucionar problemes, molta imaginació i, per molt que les generacions anteriors vulguem complicar-los la vida, se’n sortiran, no ho tenen fàcil però tampoc impossible... Volia escriure un conte trist però al final no hi ha hagut manera, el sentit de l’humor, la ironia i la lleugeresa s’han imposat. Hauria d’haver començat per aquí, callant i escoltant els joves...”
Passem cap al cine: a part de l'última pel·lícula de Tarantino, DJANGO, amb la que he disfrutat molt, té uns moments formidables, també he vist dos films que m'han agrada't molt al Cineclub de Manresa. Un és CIMS BORRASCOSOS (wuthering heights) de la directora anglesa Andrea Arnold. El tractament estilístic amb els plans de detall, el so...t'endinsa en un univers opressiu i angoixant a estones. Evoca el fatalisme de la història, els sentiments apaivagats...No m'he llegit el llibre però recordo una mica la versió on sortia Ralph Fiennes i Juliette Binoche i la de 1939 de William Wyler amb Laurence Olivier. En aquesta, la història no comença amb el viatger que arriba a Cims Borrascosos, i el final també el recordo diferent, però m'ha semblat una pel·lícula interessant de veure.
L'altre l'he vist avui: UN AMOUR DE JEUNESSE de Mia Hansen-Love. Una altra història de passions...que neix en aquest cas entre una noia de 15 anys, Camille, i un noi de 19 anys, Sullivan. Viuen un amor apassionat, fins que ell marxa cap a Sud-amèrica. Les interpretacions, l'entorn i el tractament són elegants, plens de maduresai sensiblitat respecte als sentiments que viuen els protagonistes. També quedat amb la tipografia vermella, sòlida i clara dels crpedits inicials i del títol. M'ha agrada't el final, que no us explicaré. Tot i que m'ha sorprès una mica, crec que té molt de sentit. En fi, us la recomano...
I més recomanacions: fins al 8 de febrer podeu passar-vos per la galeria d'El bigote del Sr Smith per veure les xilografies i escultures de pasta de paper d'aires alicians (Alícia al País de les Meravelles) d'Iria Rodriguez.
Bon voyage!
Este fin de semana ha sido de momentos de hacer de esponja de libros, de ilustración, de networking, de tipografías y de hacer el café con amigas. A menudo pasan meses y entre una cosa y otra parece que cuesta estar al lado de aquellos que nos aguantan la palabrería y que también nos piden un rato de escucha, de ánimos y de consejos para el día a día.
Después de esta introducción querría hablar de una obra de teatro que pude ver en la Sala Beckett el pasado diciembre. Se trata de UN REFUGIO INDIE de Pau Miró: la verdad es que me gustó mucho. Eran 6 historias cortas de 6 personajes que se entrecruzaban a lo largo de las estaciones del año, en el paisaje de la ciudad. Entre medio de las interpretaciones había momentos musicales, y la decoración de ambiente nórdico y todo tenía un no sé qué que la hacía especial. Me quedo pero con las palabras de Pablo Miró:
"Cuando empecé un refugio indie, quería escribir un cuento triste porque me parece muy triste la situación actual, más concretamente, el panorama que tienen los jóvenes actualmente lo encuentro bastante crudo, sinceramente. No paran de sentir que vivirán por debajo de sus posibilidades ... El paro, el encarecimiento de la sanidad, la educación y la cultura ... Las perspectivas no son muy ...
Pero he cambiado este cliché, precisamente trabajando con ellos, con jóvenes de veinte y pocos años, de verdad, tienen las ideas muy claras, muchos recursos a la hora de solucionar problemas, mucha imaginación y, por mucho que las generaciones anteriores queramos complicarles la vida, saldrán, no lo tienen fácil pero tampoco imposible ... Quería escribir un cuento triste pero al final no ha habido manera, el sentido del humor, la ironía y la ligereza se han impuesto. Debería haber empezado por ahí, callando y escuchando a los jóvenes ... "
Pasamos hacia el cine: a parte de la última película de Tarantino, DJANGO, con la que he disfrutado mucho, tiene unos momentos formidables, también he visto dos películas que me han gustado mucho en el Cineclub de Manresa. Uno es CUMBRES BORRASCOSAS (Wuthering heights) de la directora inglesa Andrea Arnold. El tratamiento estilístico con los planos de detalle, el sonido ... te adentra en un universo opresivo y angustioso a ratos. Evoca el fatalismo de la historia, los sentimientos apaciguados ... No me he leído el libro pero recuerdo un poco la versión donde salía Ralph Fiennes y Juliette Binoche y la de 1939 de William Wyler con Laurence Olivier. En ésta, la historia no comienza con el viajero que llega a Cumbres borrascosas, y el final también lo recuerdo diferente, pero me ha parecido una película interesante de ver.
El otro lo he visto hoy: UN AMOUR DE JEUNESSE de Mia Hansen-Love. Otra historia de pasiones ... que nace en este caso entre una chica de 15 años, Camille, y un chico de 19 años, Sullivan. Viven un amor apasionado, hasta que él marcha hacia Sudamérica. Las interpretaciones, el entorno y el tratamiento son elegantes, llenos de madurez y sensibilidad respecto a los sentimientos que viven los protagonistas. También me he quedado con la tipografía roja, sólida y clara de los creditos iniciales y del título. Me ha gustado el final, que no os explicaré. Aunque me ha sorprendido un poco, creo que tiene mucho sentido. En fin, os la recomiendo ...
Y más recomendaciones: hasta el 8 de febrero podéis pasaros por la galería de El bigote del Sr. Smith para ver las xilografías y esculturas de pasta de papel de aires alicianos (Alicia en el País de las Maravillas) de Iria Rodríguez.
Bon voyage!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada