NICO, TINA y CAPELITOOOOOO!

La setmana passada vaig poder assistir a la xerrada que Rodolfo Pastor va fer a l'escola d'art i disseny Pau Gargallo (Badalona), on de moment hi estic treballant com a professora d'animació tradicional.

En Rodolfo Pastor és el creador de la famosa sèrie de Capelito, un bolet que és capaç de transformar el seu barret amb qualsevol cosa. Una sèrie amb humor, intel·ligència i voluntat cinematogràfica. I això si: feta amb plastilina! 

Vem poder tocar dos esquelets o armadures (que s'utilitzen perquè els personatges s'aguantin i espuguin moure bé). Vem veure l'storyboard original (i molt fet a mà) de l'últim curtmetratge, "Nico y Tina", que es va poder veure a l'ANIMAC (Lleida). I després de rebre bons consells de com s'ha de treballar la plastilina, l'animació en general i alguns truquets per fer alguns efectes (com l'aigua o el foc...), ens va passar l'esmentat curtmetratge, alguns capítols de l'enginiós Capelito, un making off de la serie, fotofrafíes varies i un curtmetratge de Michael Dudok de Witt (un dels meus realitzadors preferits). Va ser una estona màgica, divertida i interessant sota la veu argentina d'aquest animador veterà.

La semana pasada pude asistir a la charla que Rodolfo Pastor hizo en la escuela de arte y diseño Pau Gargallo (Badalona), donde de momento estoy trabajando como profesora de animación tradicional. 
Rodolfo Pastor es el creador de la famosa serie de Capelito, una seta que es capaz de transformar su sombrero en cualquier cosa. Una serie con humor, inteligencia y voluntad cinematográfica. Y eso sí: hecha con plastilina! 
Pudimos tocar dos esqueletos o armaduras (que se utilizan para que los personajes se aguanten y se puedan mover bien). Vimos el storyboard original (y muy hecho a mano) del último cortometraje, "Nico y Tina", que se pudo ver en el ANIMAC (Lérida). Y después de recibir buenos consejos de cómo se debe trabajar la plastilina, la animación en general y algunos truquillos para hacer algunos efectos (como el agua o el fuego ...), nos pasó dicho cortometraje, algunos capítulos del ingenióso Capelito, un making off de la serie, fotofrafías varias y un cortometraje de Michael Dudok de Witt (uno de mis realizadores preferidos). Fue un rato mágico, divertido e interesante bajo la voz argentina de este animador veterano.

"Je viens de l'Afrique" !

Ahir em vaig oblidar de parlar-vos de la última exposició que he vist, al CCCB (Barcelona). De fet procuro veure el màxim de coses, però no ho havia escrit al blog...De cara el gra, la exposició de BAMAKO (que s'acaba el pròxim 1 de juny) és molt interessant. És de fotografia africana. Cada any en fan una, i jo diría que és la segona vegada que en veig una. M'agrada molt la fotografia i sobretot poder mirar amb uns altres ulls, amb els ulls de fotògrafs i artistes que provenen de llocs molt diferents d'on visc jo...Aquest any l'exposició està organitzada sobre el lema "A la ciutat i més enllà", com diu el text de presentació: "posa l'accent en la fragilitat de la ciutat i la vida urbana, les xarxes de relacions entre individus i grups socials, en les construccions a mig fer i en el desconcert dels qui les habiten." Cada treball que s'hi pot veure és diferent, i a més a més aquest any hi he pogut veure tres peces audiovisuals. I l'homenatge a Serge Jongué (1951-2006) i les fotos de Samuel Fosso (1962), autorretrats on juga amb els estereotips, amb la visió de l'altre, etc.

Ayer me olvidé de hablar de la última exposición que he visto, en el CCCB (Barcelona). De hecho procuro ver el máximo de cosas, pero no lo había escrito en el blog ... De cara el grano, la exposición de BAMAKO (que se acaba el próximo 1 de junio) es muy interesante. Es de fotografía africana. Cada año hacen una, y yo diría que es la segunda vez que veo una de ellas. Me gusta mucho la fotografía y sobre todo poder mirar con otros ojos, con los ojos de fotógrafos y artistas que provienen de lugares muy diferentes de donde vivo yo ... Este año la exposición está organizada sobre el lema "En la ciudad y más allá ", como dice el texto de presentación:" pone el acento en la fragilidad de la ciudad y la vida urbana, las redes de relaciones entre individuos y grupos sociales, en las construcciones a medio hacer y en el desconcierto de quienes las habitan. " Cada trabajo que se puede ver es diferente, y además este año he podido ver tres piezas audiovisuales. Y el homenaje a Serge Jongué (1951-2006) y las fotos de Samuel Fosso (1962), autorretratos donde juega con los estereotipos, con la visión del otro, etc.

Els dissabtes cinema català/Los sábados cine catalán

Ahir vaig poder veure Honor de cavalleria del director Albert Serra. Ara dins de la secció Sala 33 (del canal 33), cada dissabte al vespre podem veure films realitzats a casa nostra. 

El passat 19 d'abril, al Cineclub de Manresa, vaig poder veure també la darrera pel·lícula d'aquest mateix director nascut a Banyoles, titulada  El cant dels ocells. I quan es van encendre els llums vem poder disfrutar d'una bona estona de conversa amb ell. Em va semblar molt interessant: la seva manera de treballar amb els actors (que no són actors professionals sinço coneguts del seu poble, etc.), la mirada "primitiva" dels seus plans, l'abstracció fotogràfica, els paisatges i la relació que s'estableix amb els personatges, els diàlegs absurds, el so magnífic dels grills cantant sota el sola "Honor de cavalleria", les ombres dels núvols caminant per damunt de les muntanyes a les primeres imatges d'"El cant dels ocells". Una delícia peculiar somniada o real, on la rauxa assenyada d'Albert Serra ens mostra una nova mirada, un punt de vista molt "underground", je je.

Ayer pude ver Honor de caballería del director Albert Serra. Ahora dentro de la sección Sala 33 (del canal 33), cada sábado por la noche podemos ver filmes realizados en Cataluña. 

El pasado 19 de abril, en el Cineclub de Manresa, pude ver también la última película de este director nacido en Banyoles, titulada El canto de los pájaros. Y cuando se encendieron las luces pudimos disfrutar de un buen rato de conversación con él. Me pareció muy interesante: su manera de trabajar con los actores (que no son actores profesionales sino conocidos de su pueblo, etc.), La mirada "primitiva" de sus planos, la abstracción fotográfica, los paisajes y la relación que se establece con los personajes, los diálogos absurdos, el sonido magnífico de los grillos cantando bajo el sol en "Honor de caballería", las sombras de las nubes caminando por encima de las montañas en las primeras imágenes de "El canto de los pájaros". Una delicia peculiar soñada o real, donde la "rauxa assenyada" (locura con juicio) de Albert Serra nos muestra una nueva mirada, un punto de vista muy "underground", je je.

Una mà amb set dits/Una mano con siete dedos

La setmana passada vaig poder assistir a l'última sessió al Teatre Tívoli de Barcelona de l'espectacle "TRACES" de la companyia de circ canadenca anomenada Les 7 doights de la main. Vaig passar una estona fascinant observant detingudament quatre nois i una noia fent circ d'una manera poètica, trepidant i divertida en un escenari amb un aire urbà on la llum, els cossos i la música es barrejaven amb la imatge d'una càmera que ens donava un altre punt de vista afegit al fons de l'escenografia...Skates, cadires, un sofà i un guix...S'em va fer curt, però intens! Us el recomano, si el podeu veure en un altre ocasió.

La semana pasada pude asistir a la última sesión en el Teatro Tívoli de Barcelona del espectáculo "TRACES" de la compañía de circo canadiense llamada Les 7 doights de la main. Pasé un rato fascinante observando detenidamente cuatro chicos y una chica haciendo circo de una manera poética, trepidante y divertida en un escenario con un aire urbano donde la luz, los cuerpos y la música se mezclaban con la imagen de una cámara que nos daba otro punto de vista añadido al fondo de la escenografía ... Skates, sillas, un sofá y una tiza...Se me hizo corto, pero intenso! Os lo recomiendo, si lo podéis ver en otra ocasión.

Sessió contínua.../Sesión contínua

Tràiler

Aquest passat divendres amb un amic volíem anar a veure la pel·lícula sueca "Déjame entrar"

(Låt den rätte komma in), i vem decidir fer camí cap als cines del Parc Vallès de Terrassa, ja que era la opció més popera abans que anar a Barcelona. Dit i fet hi vem anar, i vem arribar tard a la sessió de les 22h! Comprem les entrades i anem a sopar alguna cosa abans d'entrar a la sessió golfa...Comença la "peli", tot bé...però després d'uns 20 minuts es para i encénen els llums de la sala amb un acompanyament musical no molt apropiat...Tornen a apagar els llums i tornem a submergir-nos a l'hivern glacial on viu l'Òscar, el nen protagonista que té uns 12 anys. Cada cop està més interessant...De sobte es tornen a encéndre els llums, el públic de la sala cansat: i ara què? podrem acabar de veure aquest film?... ... ... música per passar l'estona de "lo" comercial a allò més cutre. Quin canvi de ritme! Finalment una veu esperançadora: "Senyors disculpin les molèsties, però la làmpara se'ns ha fós i tardarem mitja hora per canviar-la. Si passen per recepció els hi donarem un tiquet per bescanviar per una altra entrada."

Bastant indignats vem fer rumb cap a Manresa, pensant que potser l'aniríem a veure avui. I si! avui l'hem vista i ens ha encantat. Trobo que com diu el Guillermo del Toro és com un conte de fades. Un conte potser una mica gòtic, fosc, però original, amb un tractament visual molt bo, plè de detalls i amb una banda sonora ben trobada. No deixa indiferent, i fa pensar: una bona pel·lícula.

Este pasado viernes con un amigo queríamos ir a ver la película sueca "Déjame entrar" 

(Lat den ratte komm in), y decidimos hacer camino hacia los cines del Parc Vallès de Terrassa, ya que era la opción más cercana antes de ir a Barcelona. Dicho y hecho nos fuímos para allí, y llegamos tarde a la sesión de las 22h! Compramos las entradas y fuimos a cenar algo antes de entrar a la sesión golfa ... Empieza la "peli", todo bien ... pero después de unos 20 minutos se para y encienden las luces de la sala con un acompañamiento musical no muy apropiado ... Vuelven a apagar las luces y volvemos a sumergirnos en el invierno glacial donde vive Oscar, el niño protagonista que tiene unos 12 años. Cada vez está más interesante ... De repente se vuelven a encender las luces, el público de la sala cansado: y ahora qué? podremos terminar de ver este film? ... ... ... música para pasar el rato de lo comercial a lo más cutre. Vaya cambio de ritmo! Finalmente una voz esperanzadora: "Señores disculpen las molestias, pero la lámpara se ha fundido y tardaremos media hora para cambiarla. Si pasan por recepción les daremos un ticket para canjear por otra entrada." 

Bastante indignados cogimos rumbo hacia Manresa, pensando que quizás la iríamos a ver hoy. Y si! hoy la hemos visto y nos ha encantado. Creo que como dice Guillermo del Toro es como un cuento de hadas. Un cuento quizás un poco gótico, oscuro, pero original, con un tratamiento visual muy bueno, lleno de detalles y con una banda sonora bien encontrada. No deja indiferente, y hace pensar: una buena película.

Web oficial

I una altra pel·lícula, la que vaig veure ahir a la nit al canal 33: "La teva vida en 65 minuts" de la directota catalana Maria Ripoll, sobre un guió basat en l'obra teatral d'Albert Espinosa. És una comèdia agredolça, peculiar, amb un retrat d'una Barcelona diferent (el barri de les Corts...) i amb una música genial! El final és sublim! Fa parlar...

Y otra película, la que vi anoche en el canal 33: "Tu vida en 65 minutos" de la directota catalana María Ripoll, sobre un guión basado en la obra teatral de Albert Espinosa. Es una comedia agridulce, peculiar, con un retrato de una Barcelona diferente (el barrio de Les Corts ...) y con una música genial! El final es sublime! Dá que hablar...